QUATRE MINUTS

Quan vaig sortir del cinema no sabia si la pel·lícula m’havia agradat o no... Vaig necessitar una estona i algunes converses per fer una reflexió des del punt de vista de mestra.

La protagonista és una mestra; però, quina mestra!!! Al principi em semblava una aberració de mestra. Desprès m’hi vaig anar apropant i vaig poder entendre-la, em sembla. Miraré de definir-la com a personatge que vol ser educador.
Es una mestra de caràcter dur per:
La situació: 60 anys fent de mestra de música en una presó de Berlín després de la segona guerra mundial. Aconseguir materials elementals era tot una proesa. Per aconseguir el piano li calen tots els mèrits de treballar un munt d’anys sense demanar gaires compensacions a canvi...
Les frustracions: les seves relacions afectives tallades de soca rel per la guerra, tota una vida afectiva avortada abans de néixer....
La guerra: vivències terribles per a una jove que està formant la seva personalitat. Estratègies de supervivència que han configurat una personalitat molt particular.

Característiques:
Es intel·ligent i s’estima la matèria que vol ensenyar. Domina la matèria, té sensibilitat i és capaç de valorar les habilitats en algú que les pot desenvolupar.

No té cap formació pedagògica. Les primeres normes que dóna a l’alumna són increïbles. NO considera l’alumne per res i li verbalitza: tu no m’interesses per a res!

És interessant de veure com és capaç de transformar-se i passar per damunt dels propis principis per tal d’adaptar-se a la situació de l’alumna. Per tal d’aconseguir per a ella els 4 minuts que li han de donar una vida nova. És una experiència directa d’educador poder compartir amb el personatge la lluita per a aconseguir els 4 minuts que canviaran la vida de la seva alumna.

La professora sap que la noia pot i que l’èxit aconseguit li obrirà totes les portes, les del món extern i les que ella mateixa es va tancant contínuament a causa del sofriment, de la duresa de cor. La mestra entén que ensenyar i aprendre són fruit de la relació entre persones, que no n’hi ha prou de valer o de saber... que cal voler.

Voler esdevé essencial. El fet de voler neix de la relació respectuosa. Cal aprendre a respectar i a respectar-se. L’experiència de vida dura de la professora serveix a l’alumna per superar la seva dura vida.

El llenguatge de la narració és dur i ens mostra conductes que costen de pair, com quan l’alumna dóna una bufetada a la mestra amb tota la seva energia. A més l’alumna posa la professora contra les cordes a nivell psicològic i intel·lectual sense cap mirament. És una noia amb moltes capacitats. La professora coneix bé l’alumna, ha pogut copsar les seves circumstàncies, les habilitats i els sentiments; ho interpreta tot, ho relaciona tot i continua insistint en el fet d’obrir-li el camí. Salven els malentesos, les faltes de respecte mutu, les contrarietats. La professora es serveix de tot, del seu coneixement de la realitat que les envolta, de les seves habilitats professionals, de l’afecte i la confiança que aconsegueix desvetllar en la noia..., d’influències i de mentides. Juga joc net i brut.... Ella té un objectiu que s’ha d’acomplir: que la noia tingui els 4 minuts que dura la peça musical per demostrar el que val i el que es capaç de fer.

Aquests 4 minuts canviaran l’entorn, que acceptarà més la presonera, que li donarà més suport i més mitjans; però sobretot, canviaran l’interior d’aquesta noia. Podrà veure què és capaç de fer per ella mateixa, com la seva creativitat es pot desenvolupar, com fins i tot la professora, que no accepta els elements més creatius de la seva força expressiva, pot arribar a valorar-los, a donar-li el reconeixement que es mereix.


Els moments finals de la pel·lícula són sensacionals. La reverència que l’alumna fa a la professora, el seu rendiment agraït, toquen l’ànima de qualsevol mestre o mestra. Malgrat totes les diferències, malgrat mostrar elements creatius molt diferents als que la mestra li ha traspassat, l’alumna s’inclina i agraeix a la mestra tot allò que ha volgut ensenyar-li. Hi ha tants sentiments i tanta informació en aquella reverència que no es pot sortir insensible, qualsevol mestre o mestra queda tocat profundament davant d’aquella escena. El reconeixement de la tasca educativa que fa l’alumne, és l’únic que té un interès autèntic per al mestre. La mestra queda en un segon terme, però amb una gran felicitat interna: la dels mestres que han aconseguit comunicar-se amb llurs alumnes, que se senten lligats a ells, formant part de la seva vida i persona. No hi ha un plaer més plaent.

Podríem comentar molts elements d’aquesta pel·lícula; per exemple:
El paper de la societat, del càstig, dels pares.
Què vol dir l’autoritat, la disciplina,
Què passa amb els companys. Influència en la formació de la personalitat.
Què vol dir ser mestre. Amalgama entre la personalitat del mestre i la de l’alumne.
Com s’arriba a voler aprendre.

Esperem els vostres comentaris

CAPTIVA

En aquesta narració es poden observar molts elements educatius que depenen de l’entorn on es creix. La protagonista, Sofia Lombardi, creix amb la consciència d’una determinada identitat personal i, als 15 anys, ha d’aprendre a fer-se una nova identitat. Ha de reconstruir-se tota ella per dins; ha d’acceptar que allò que fins al moment era la seva llar, la seva família, ja no ho és, amb el dubte terrible de fins quin punt els pares actuals han tingut a veure amb maltractaments envers els seus pares biològics... De sobte tot es capgira! Costa d’acceptar. Altres persones amb situacions semblants ajuden. La recerca, el coneixement dels fets, el pes de la realitat són imprescindibles. La realitat, allò que va passar hagi passat més o menys temps, és el que ens fa posar els peus a terra, trobar-nos de nou nosaltres mateixos i poder assumir qui som.

Quant de sofriment! Quantes energies malbaratades i quants sentiments vexats darrere d’una ideologia política injusta, brutal i feixista!!!

La nena anava a una escola de monges. Les monges sobreviuen en un règim que fa tantes atrocitats. Com s’ho fan? Estan al costat de gent tant terriblement dolenta? Fa por pensar això.

Per part dels dictadors entenc que de deixin en pau grups de persones religioses que “només” s’ocupen d’ensenyar. Que no pregunten, que no exigeixen res de ningú més que de les alumnes que han de seguir una estricta disciplina. Noies soles, que d’aquesta manera, són més fàcils de controlar, que es deixen convèncer i portar per la idea de ser millors, de fer tot amb més pulcritud, més ordre, sense que res pugui bellugar.

Per part de les monges, què hi ha? Estan d’acord en la imposició d’ un ordre propi que els permeti sobreviure a elles també?. Amaguen el cap sota l’ala en el sentit de mirar només la petita parcel·la que els pertoca directament i prou. No deu ser fàcil per a cada un dels membres de la comunitat. Vull creure’m la següent opinió: Es fan responsables de la joventut mentre miren d’arribar al màxim nombre de persones amb l’objectiu de fer-les bondadoses, la bondat com una manera d’enfrontar-se al món i d’obrir-se una mica a la cultura... Un dia el món serà bo i podrà respondre d’una altra manera als problemes que es plantegin.

Cada idea es crea dins cada persona, conrea uns principis personals i es tradueix en conductes. Les monges no s’escapen d’aquesta regla malgrat les orientacions institucionals, cada una d’elles amb cada acte i mirada i sobre tot amb les seves conviccions personals fan una o altra feina per a l’educació de les joves que van a la seva escola. Els infants aprenen de les paraules, però molt també, i pot ser sobretot, de les conductes. Malgrat de les submissions personals i col·lectives (treure la nena de l’escola en lloc de treure la professora), tenen el seu paper influent en l’educació dels infants de l’època. Es pot interpretar com a positiu o negatiu, però no es pot negar. LA protecció i acompanyament de la noia davant el jutge és correcta i responsable. Res a dir en aquest sentit.

Escola i societat van juntes a la pel·lícula en el sentit que els infants el que han d’aprendre és a NO FER-SE PREGUNTES. Hi ha dues mostres claríssimes d’aquest fet:
- la mare adoptiva de la protagonista respon una pregunta de la nena sobre la virginitat de la verge Maria i la convida a no pensar en el tema. S’accepta i ja està. Tot queda dit dolçament, com una estratègia compartida per a la supervivència, com la pluja que cala suaument en el camp, així cala cada una d’aquestes idees.
- A classe una nena posa en evidència la manera d’explicar la història de la professora que amaga la realitat i exposa els continguts com el govern vol que s’exposin... la nena, a part que és mal vista per totes les companyes, és expulsada del col·legi de monges. Queda com una noia mal educada, poc respectuosa, rebel... tot un munt de qualitats poc valorades a l’ambient on es produeixen els fets. Tot torna a la “normalitat” a l’escola i s’obren per a tots nosaltres molts temes a debatre.

Com a mestra la pel·lícula em provoca algunes reflexions:
* El paper de les institucions escolars. Mestres. Monges.
* Orientacions. Currículum. Historia.
* La identitat dels estudiants. Afecta al fet d’educar-los?
* Les situacions polítiques, socials, com les hem de considerar a l’escola?
* El jutge tracta bé el tema? La manera de parlar amb la noia, és la correcta?
* La psicòloga participa de manera positiva? Què fa per ser positiva en uns situació tan dramàtica?
* Podem completar informacions sobre la realitat del país que ens ajudarien a interpretar millor la pel·lícula?

Esperem que tingueu ganes de participar i us hi poseu. Tots els vostres comentaris seran aclaridors.

Salutacions

Comentari de la pel·lícula Babel

BABEL. Ens la mirem amb mirada de mestres. Pensem quin és el missatge que, amb paràmetres d’educació, serveixen per a la reflexió dels mestres, a les aules o fóra d’elles, com a reflexió personal.

Per què podria interessar als mestres pensar en aquesta pel•lícula? Els mestres de secundària podrien esperar que els donarem pautes per a passar la pel•lícula als infants i reflexionar amb ells. No anem en aquesta línia.

Nosaltres pensem que els mestres tenen motius per reflexionar sobre la incomunicació, que considerem que és el tema més important de la pel•lícula, ja que a les aules també hi ha moments en que la incomunicació és el repte més gran a superar. Experimentat en els altres el fet de la incomunicació pot ser sempre útil per a fixar-nos més en les relacions del dia a dia i parar atenció en el la responsabilitat de cada u per evitar-la o esperonar-la.

La pel•lícula ens mostra la incomunicació com la font de tots els mals, com alguna cosa que tots (mundialment) produïm i que fa que cometem errors i que no puguem reaccionar-hi, errors pels quals paguem per sempre.

LA primera gran incomunicació que ens mostra és la de la parella de protagonistes. Per la mort sobtada d’un fill acabat de néixer, cada un ( o pot ser el pare i el seu tancament porta al de la mare com a reacció espontània) es tanca en ell mateix i necessita marxar lluny de l’espai habitual de convivència, per “estar sols” li diu el marit a la seva dona en un moment en que no n’estan pas gens de sols. Deixen dues criatures soles amb una bona persona, de confiança, que se’n ocupa. Tot sembla correcte, però la vida és molt complexa i cal atendre a tots els imprevistos. L’espai on van, al Marroc, no facilita pas la comunicació. Han d’arribar a una situació límit, gairebé entre la vida i la mort de la mare, per fer-se cas de debò l’un a l’altre. Ella per confiar en ell i ell per escoltar-la amb sinceritat. Quin moment! És un moment colpidor quan la mare li demana al pare que s’ocupi dels fills que tenen si ella mor, sobre tot del noi, li diu, ja que els necessita més. La percepció que ella té, necessita comunicar-la en aquell moment. Aquest fet marca la conversa que té el pare desprès amb el seu fill. Però allò que el desperta és el preu que paga per aquest moment de comunicació amb la seva dona: l’incertesa de si se la podrà endur viva o morta, el patiment de veure fins on pot anar una situació i la impotència davant els fets que van passant sense poder-hi fer res.

Una altre gran incomunicació, la social. El grup d’excursionistes que els deixen sols.

La senyora que s’ocupa dels infants. Decideix pel seu compte. No s’escolta al pare dels infants. Confia en el seu país, la seva família. Com pot pensar que el seu nebot la deixarà penjada? Tot sembla tan normal! La narració està molt ben portada. Cada decisió que pren després és un error. Com pot deixar els infants sols en el desert? Quan marxen l’infant adverteix que el país on van sembla perillós, els seus pares li ho han dit alguna vegada i ell hi ha parat atenció. Els adults que el porten no veuen el perill, fan broma amb la seva reflexió.

Per altra banda el senyor de negocis japonès que regala el rifle al seu guia, poc que pensa quin ús farà aquella persona d’una arma de gran calibre com la que li dóna. Ho fa perquè interpreta i valora que serà precís i responsable, com ell mateix ho deu ser. Té res a veure aquest fet amb la incomunicació que ell mateix viu amb la seva filla i probablement va viure amb la seva dona? No sabem què va acabar passant amb la seva dona; però podem intuir que no va poder suportar la incomunicació amb la filla que representava un fet de incomunicació també amb el pare. La noia és el crit a la vida. Una vida complexa i plena de dificultats (com totes les de tothom). Estan exagerades, és el llenguatge del film per fer-nos reflexionar, per colpir la nostra sensibilitat sobre el problema que ens manifesten, però la incomunicació és present contínuament a la vida de tots nosaltres, les adolescents tenen una gran dificultat de comunicar-se, parlin el llenguatge que parlin.

Al final resulta que els pobres nanos que són els responsables materials de tot plegat, són els menys responsables de tots. Acaba pagant, dels dos, el més assenyat que hi deixa la vida i el pare de tots dos que perd més que ningú. Acostumat a les armes habituals, poc que s’adona de la responsabilitat que agafa en deixar aquella arma en mans de dos nens.

La incomunicació més gran és la interna, aquella que no ens permet situar-nos nosaltres mateixos i reaccionar davant les situacions externes amb sinceritat i previsió objectiva. Si els dos principals protagonistes haguessin estat capaços de posar-la en pràctica, res no hauria passat. Respectar l’altre íntimament, tal com és, deixar-lo parlar sense rebatre les seves idees abans que les pugui acabar d’expressar, ens agradin o no. Aquest és en el fons l’eix que pot fer que la incomunicació es redueixi. Posar-se en el seu lloc, suposar els motius que té per demanar alguna cosa, la bona dona que tenia cura dels infants hauria pogut fer-ho...

Quin és el fet globalitzador que ens mostra la pel•lícula? doncs que tots patim pel mateix: per les nostres decisions equivocades, pels sentiments d’estimació més íntims vers les persones que tenim més a prop. Tots paguem pels nostres errors, uns d’una manera els altres d’una altra.

Hi ha fets culturals que intervenen en les nostres conductes. Evidentment. Som éssers socials i configurem amb interacció amb el nostre entorn la nostra personalitat. A la pel•lícula sembla com si els pobres paguin i els rics no pels seus errors. Personalment entenc que no, tots paguem, rics o pobres. La diferència està en que els dels països pobres paguen més, paguen per l’aprenentatge i per l’acció de la “justícia”, mentre que els rics es queden amb el dolor d’aprendre per l’error i prou.

Conclusions que en podem treure com a educadors.
* Parem de veritat atenció a la comunicació o incomunicació que es produeix cada dia a les aules entre els infants ells amb ells o amb nosaltres mateixos? On ens porta de vegades aquesta incomunicació?
* Actuem amb prejudicis que, d’alguna manera, matisen les nostres relacions amb els infants, les expectatives que els concedim, per exemple?
* Atenem a tots els detalls del fet comunicatiu? Els diferents llenguatges no són els únics responsables de la comunicació truncada. Busquem la manera de trobar-nos amb els alumnes en el món dels pensaments, de les voluntats i desigs? I això val per a tots els alumnes.
* Pensem que l’infant viu dins una família plena també de relacions basades o no en la comunicació interpersonal?. La relació amb les famílies forma part de l’educació dels infants? Educar els infants vol dir educar la societat del futur.
* Sabem què pensen, què entenen els nostres alumnes amb tot el que els demanem que facin a l’aula? Busquem mitjans que ens ajudin a comunicar-nos amb els infants o ens preocupem només d’omplir el temps que hem de passar junts amb activitats més o menys instructives?.
* Estem bé amb nosaltres mateixos?
* Sabem aprofitar el grup de companys per debatre temes importants, que tenen a veure de debò amb tot el que passa cada dia a l’aula? Ens podem ajudar mútuament a millorar les característiques professionals de cada ú? Si és així segurament tenim un bon nivell comunicatiu i sabrem com i què fer per a traspassar-lo als nostres infants.

Tots els aspectes comunicatius tenen a veure amb la pel•lícula de la que estem parlant. En podreu afegir segurament molts.

No sé si tothom arribaria a les mateixes conclusions i us demano que aporteu les vostres idees. Segurament jo vaig molt enllà i extrapolo la informació que m’arriba amb una deformació personal de mirar-m’ho tot passat pel sedàs de les aules.